L’any que va morir Montserrat Roig, ara en fa 20, jo començava la carrera de periodisme. Així que era massa jove per haver llegit la majoria dels seus articles o vist els seus programes d’entrevistes a la televisió. I, tot i així, la tenia idealitzada. Era una dona forta, independent, periodista i escriptora, com jo volia ser, amiga de homes i dones brillants, solidària, d’esquerres, guapa, lliure, apassionada, admirada… Jo volia ser Montserrat Roig.
Suposo que per això, perquè molts (i sobretot moltes) ens emmirallaven d’alguna manera en ella ens va impactar tant la seva mort. Hi ha gent que sempre ens semblarà que ha mort massa jove, perquè no voldríem que es morissin mai. Però morir als 45, sense dubte és massa aviat, massa trist.
Malgrat tot, dues notícies positives. Una que tinc la sensació (no l’evidència) de què la seva mort va posar en alerta moltes dones sobre la necessitat de cuidar-se i de prevenir en el possible el càncer de mama. I l’altra, que com diu aquest magnífic article de Rosa Mora a El País, “Montserrat Roig vence al tiempo”. Se la recorda, se la llegeix i tot fa pensar que seguirà sent així durant molt més temps.
Ha esdevingut una icona, sens dubte, de moltes coses. Però fa recança pensar tot el que podia haver escrit en aquests vint anys i la corda que li quedaria encara.
I tant! Seria una ‘senyora’ (posant-li només la càrrega positiva a la paraula ‘senyora’) de les lletres catalanes. Una pèrdua gran. Salutacions.